Allò que ens uneix és la democràcia. Defensem-la i exercim-la

El 70% dels barcelonins i barcelonines donen suport al referèndum de l'1 d'octubre
El 70% dels barcelonins i barcelonines donen suport al referèndum de l'1 d'octubre
La indefinició de l’espai polític que s’ha acabat consolidant com el dels ‘Comuns’ davant del plebiscit del 27 de setembre de 2015 va provocar que el resultat d’aquelles eleccions pogués ser interpretat de múltiples maneres. Els que van decidir no mullar-se abans de les eleccions van afanyar-se llavors a recordar que l’independentisme, malgrat obtenir una majoria absoluta al Parlament, no havia assolit el 50% dels vots (tot i que va superar àmpliament els que s’havien posicionat clarament a favor del No). La tàctica en aquells moments va ser reivindicar un referèndum que esclarís definitivament la situació. Però aquella primera reacció per part d’alguns dirigents que mostraven pancartes en favor del referèndum al Parlament s’ha acabat demostrant com a poc honesta. A la vista dels fets, sembla que feien servir el dret a decidir més com un fre a l’independentisme que no pas com una defensa real d’un dret fonamental.

Gairebé dos anys després, ens trobem davant d’un govern de la Generalitat compromès i decidit a donar la veu al poble de Catalunya en un referèndum anunciat per al proper 1 d’octubre. I en contraposició, trobem un govern espanyol incapaç d’oferir cap mena de proposta per a Catalunya, que no consisteixi en l’amenaça, la persecució ideològica i la por. Però per molt que des de certa esquerra es repeteixi una vegada i una altra que el problema és únicament el PP, la realitat és que el rebuig per part de l’Estat al dret a decidir dels catalans i les catalanes és transversal. Molts dels que defensem l’actitud fraternal i la col·laboració amb les esquerres de l’Estat, ja fa temps que no esperem res del PSOE, ni tan sols després del retorn triomfal a Ferraz de Pedro Sánchez, qui sempre s’ha mostrat contrari al referèndum. La veritable decepció ha arribat de la mà d’aquells que pretenen erigir-se com els revolucionaris que havien de venir a plantar cara a les estructures de poder del Règim del 78. Les declaracions públiques de Pablo Iglesias, Alberto Garzón, Juan Carlos Monedero o Pablo Echenique demostren que ni tan sols els que havien de ser ‘els amics de Catalunya’ són capaços d’entendre què és el que està passant al nostre país. Vincular la revolució democràtica impulsada per la ciutadania, les grans manifestacions i el referèndum de l’1 d’octubre a la corrupció política i el 3%, i no ser capaços d’entendre l’oportunitat que suposa el referèndum com a palanca per fer trontollar l’estatus quo i provocar el canvi real al conjunt de l’Estat espanyol, evidencia una miopia important.

I si és greu que l’esquerra espanyola pretesament més revolucionària sigui incapaç de llegir la situació a Catalunya en clau d’oportunitat, encara és més incomprensible, per covarda i incoherent, la posició de certa esquerra catalana que a hores d’ara encara es nega a donar suport obertament al referèndum. Especialment deplorable és el paper que interpreta el duet fantàstic de Catalunya Sí Que es Pot al Parlament de Catalunya, format per Lluís Rabell i Joan Coscubiela. Els que ensenyaven pancartes al Parlament ara fa dos anys, tanquen files ara amb els més bel·ligerants contra el referèndum de l’1 d’octubre, exigint garanties al govern català, en lloc d’adreçar-se  a aquells que des de Madrid fan tot el possible, amb unes formes gens democràtiques (una policia política, uns tribunals polititzats i unes clavegueres a ple rendiment), per negar aquestes mateixes garanties. Però allà on es visualitza més clarament la incoherència dels comuns respecte al referèndum és allà on tenen més força, a l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat que les darreres enquestes assenyalen que el 70% dels barcelonins i barcelonines donen suport al referèndum de l’1 d’octubre, Ada Colau, la que havia de ser l’alcaldessa de la participació i les consultes ciutadanes, que durant la campanya electoral a les eleccions municipals es presentava com la més ferma defensora del dret a decidir i assegurava que plantaria cara a l’Estat, encara no ha aclarit si l'Ajuntament de la capital s'implicarà en la celebració del referèndum. El més trist és que des del govern municipal i el seu entorn es pretén justificar el seu distanciament respecte el referèndum amb l’oposició que pateixen per part dels partits independentistes a l’Ajuntament. ¿De debò ens volen dir que la defensa del dret a decidir pot ser moneda de canvi?. ¿De debò cal deixar de tenir oposició municipal per comprometre’s amb la democràcia?. ¿No tenen dret els partits de l’oposició a l’Ajuntament a considerar que el govern municipal no està gestionant bé alguns dels principals problemes que afronta la ciutat i que Colau es va equivocar triant el PSC com a soci de govern, sense que això hagi de posar en perill la defensa clara i explícita del dret a decidir de la ciutadania?.

El mínim comú denominador, allò que uneix la immensa majoria de catalans i catalanes, és la defensa dels valors democràtics i el dret a decidir. Per això crec fermament que, malgrat que, legítimament, algunes esquerres catalanes prioritzin el canvi de govern a l’Estat espanyol, totes les forces progressistes del nostre país ens acabarem trobant en la defensa de la democràcia i cridarem a la participació al referèndum d’autodeterminació. Com no es cansa de repetir el company Joan Tardà, en cas contrari l’escletxa que s’obriria entre les esquerres catalanes seria un dany irreparable en un futur. I no ens ho podem permetre, perquè és imprescindible que els ponts que ens uneixen no s’esfondrin perquè hem de poder col·laborar per construir una societat més justa i igualitària. Quan el que està en joc és la democràcia, quan tots els aparells de l’Estat conspiren i des de les més profundes i podrides clavegueres posen en perill la nostra sobirania, l’equidistància és impossible i inacceptable. I estic convençut que un cop es convoqui el referèndum i la pressió de l’Estat s’accentuï encara més, tothom sabrà estar a l’alçada i defensarà els valors democràtics davant de qualsevol atac. Allò que ens uneix és la democràcia. Defensem-la i exercim-la. Sempre.