A Catalunya sí que es pot

Aquest mapa del 26J deixa ben clar qui ha escollit canvi i qui ha decidit continuar igual
Aquest mapa del 26J deixa ben clar qui ha escollit canvi i qui ha decidit continuar igual
Els resultats de les eleccions al Congrés del 26J deixen les coses tal i com estaven a Catalunya i reforcen el PP a nivell de l’Estat espanyol. El mapa post-electoral a Catalunya confirma, una vegada més, el gir cap a l’esquerra de la centralitat política catalana. Esquerra Republicana es consolida com la força majoritària dins de l’independentisme i En Comú Podem repeteix la victòria del 20D, això sí, amb cert regust agredolç després de perdre 80.000 vots i veure com el conjunt de l’Estat donava l’esquena al canvi. A la banda dreta del tauler, l’absència d’UDC ha afavorit un PP que sembla haver recollit bona part del vot democristià, i ha arrabassat un diputat de Lleida al PSC. Per la seva banda, CDC revalida els seus 8 diputats, malgrat perdre més de 80.000 vots. A l’Estat espanyol el PP reforça la victòria de fa mig any, aconseguint 13 regidors més (ara en té 137). En aquest cas, sembla que bona part del vot prestat a C’s el 20D ha tornat a les files populars, després del pacte de la formació d’Albert Rivera amb el PSOE, ara fa uns mesos. La gran decepció la protagonitza la candidatura d’Unidos-Podemos, que ha quedat ben lluny d’aconseguir l’anunciat i celebrat ‘sorpasso’, perdent més d’un milió de vots i demostrant, un cop més, que en política 2+2 sovint no fan 4. El mapa totalment blau, a excepció de Catalunya i Euskadi, tanca qualsevol possibilitat de canvi real a Espanya, confirma que el bipartidisme és ben lluny d’esfondrar-se i liquida definitivament les poques esperances que podien mantenir alguns d’acordar un referèndum amb l’Estat que pogués garantir l’exercici del dret a decidir de la ciutadania catalana.

Arribats a aquest punt, sembla més clar que mai que l’únic camí possible per aconseguir el canvi real passa per la construcció de la República catalana. El país que Xavier Domènech imaginava durant la campanya, sense el PP al govern i sense monarquia, ja existeix i es diu Catalunya. Tenim l’oportunitat de fer un nou país més net i just, amb les eines pròpies d’un estat per poder garantir el benestar i la igualtat d’oportunitats. A més, amb un espai de centre-esquerra a l’alça, amb tres forces consolidades, com són En Comú Podem, Esquerra Republicana i la CUP, i davant d’una CDC separada d’Unió, i obligada a fer net i refundar-se, tenim l’ocasió de dur a terme un procés constituent on les forces progressistes tinguin un paper determinant. La nova Constitució catalana pot tenir més línies escrites amb tinta vermella que no pas amb tinta blava. Negar a Catalunya el canvi que ha votat a les urnes, el canvi que Espanya ha decidit negar-se a ella mateixa, seria condemnar les classes populars del nostre país. I si amb tot, algú continua amb la il·lusió de canviar Espanya, ha d’assumir que l’única manera de fer-ho és començant per Catalunya. L’únic sotrac que podria remoure els fonaments de l’establishment estatal és la República catalana.

El camí alternatiu és continuar a l’Espanya del PP, amb un govern que justifica la conspiració i la persecució ideològica –que a més, és premiada a les urnes–, que vol espanyolitzar els nens catalans amb lleis d’educació pròpies del franquisme, que aprova lleis tan antidemocràtiques com la ‘Llei mordassa’, o que s’enorgulleix d’haver destrossat impunement el sistema sanitari català. En Comú Podem ha basat tota la seva campanya electoral en l’objectiu de fer fora el PP. Doncs la resposta de la majoria de la societat espanyola ha estat decidir no només que el PP ha de continuar governant, sinó que, a més, ho pot fer amb més força. ¿Quin sentit té negar a Catalunya el canvi que no vol Espanya? ¿Quin sentit té que els catalans i catalanes hagin de ser governats per un partit que a Catalunya només és la cinquena força política? Qui defensi realment el canvi, que se sumi a l’únic canvi possible, que se sumi al procés constituent de la República catalana. Perquè, com demostren els resultats electorals del 26J, a diferència del que passa a l’Estat espanyol, a Catalunya sí que es pot.

És cert que les primeres reaccions d’En Comú Podem davant dels resultats no conviden a l’optimisme. La mateixa nit electoral Xavier Domènech, que s’havia passat la campanya recordant que el que es votava era canviar o no Espanya fent fora el PP, feia una lectura electoralista en clau catalana, erigint-se com a alternativa a CDC, la quarta força en nombre de vots a Catalunya el 26J. Uns dies més tard, l’alcaldessa de Barcelona insistia en la necessitat de dur a terme un referèndum ‘acordat’, obviant que l’única força d’àmbit espanyol que dóna suport –sense que sigui línia vermella– al dret a decidir té únicament 71 diputats de 350, i que la resta s’hi oposen competint entre elles per veure qui ho fa de forma més contundent. Aquestes declaracions només poden ser fruit d’un sentiment de frustració de qui es creia realment amb possibilitats de donar la gran campanada i assolir una victòria que els permetés canviar Espanya. Perquè el que no em puc creure és que algú que fa bandera de la defensa dels drets de les classes populars consideri que és legítim hipotecar el benestar de 2 o 3 generacions de catalans pel somni de canviar l’Estat espanyol d’aquí a 30 anys –els resultats del 26J demostren que això va per llarg. Necessitem un estat a favor i el necessitem ja. Aquest estat només pot ser la República catalana i no podem esperar ni una legislatura més per posar-la en marxa. Si els dirigents d’En Comú Podem no ho entenen així, esperem que els seus electors sí que se sumin al procés constituent. Perquè la societat catalana es mereix que construïm entre tots el millor país possible, la República catalana.