Reforma impossible o procés constituent

Joan Tardà i Gabriel Rufián conversen amb Xavier Domènech al Congrés
Joan Tardà i Gabriel Rufián conversen amb Xavier Domènech al Congrés
Som tot just a 10 dies de les eleccions al Congrés i totes les enquestes apunten cap al mateix escenari. En l’àmbit estatal, el PP resisteix, Podemos –gràcies en bona part a l’acord amb IU– aconsegueix el sorpasso superant el  PSOE, i Ciudadanos s’estanca. A nivell català, En Comú Podem i Esquerra Republicana es consoliden com les dues forces capdavanteres, mentre que CDC –que recupera les sigles després de l’experiment fallit de Democràcia i Llibertat– sembla que pot retrocedir. Així doncs, en aquestes eleccions decidirem quin missatge enviem a l’Estat: apostem per l’enèsim intent de reformar Espanya des de Catalunya, o bé ja hem decidit que marxem per construir la República catalana? Vagi per endavant que En Comú Podem i el que representa no és pas l’enemic. Al contrari, és imprescindible sumar aquest espai al procés constituent del nou país. El que està garantit és que al Congrés hi continuarem col·laborant, com hem fet en aquesta breu legislatura i com hem fet històricament amb Izquierda Unida –els nous companys de viatge de Pablo Iglesias en poden donar fe. Ara bé, això no vol dir que no hi pugui haver discrepàncies i que no haguem d’explicar que el 26 de juny no és el mateix votar una opció que votar l’altra.

La principal diferència radica en els objectius de cada formació. Des d’En Comú Podem, amb tota la bona voluntat del món, s’insisteix en l’aposta per reformar l’Estat espanyol. Però com ens explicava fa uns dies Ramón Cotarelo en un acte a Nou Barris, ‘l’esquerra espanyola no podrà solucionar el problema territorial espanyol, no hi ha res a fer des d’una perspectiva espanyola. L’única possibilitat és que, avançant cap a una República catalana, els espanyols reaccionin’. El catedràtic i escriptor madrileny ens confirmava amb aquestes paraules que l’Estat espanyol és irreformable. De fet, quantes vegades hem intentat reformar-lo des de Catalunya? Quants intents més fan falta perquè tothom accepti que és impossible? A més, per molt que la formació lila aconsegueixi els millors resultats que Iglesias, Errejón, Colau i Domènech puguin arribar a imaginar, no podran dur a terme aquesta profunda transformació estatal, ja que no tindran majoria suficient. Per governar, necessitaran com a mínim pactar amb un PSOE que comparteix el model territorial del PP. I per reformar la Constitució hauran de comptar amb socialistes i populars, i el partit d’Albert Rivera també voldrà dir-hi la seva. A Catalunya, en canvi, tenim el mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27S, que van donar lloc a una majoria absoluta independentista que ha d’iniciar el procés de desconnexió i assentar les bases de la República catalana. Tenim la força i la legitimitat per fer el canvi. No cal que esperem ni que demanem permís.

I aquest concepte de no necessitar el permís de ningú també defineix segurament una de les principals diferències entre els dos partits que van obtenir més suports el 20D. Mentre Esquerra Republicana pot enviar un missatge clar a la ciutadania, En Comú Podem ha de fer equilibris contínuament per no incomodar el projecte estatal de Podemos, un problema que ha patit històricament el PSC. El doble discurs, en funció de l’audiència a la qual es dirigeixen s’evidencia directament amb els cartells electorals i el lema de campanya. Mentre que als cartells de Podemos a nivell estatal el lema és ‘La sonrisa de un país’, a Catalunya passa a ser ‘El somriure dels pobles’. És a dir, mentre a nivell estatal Podemos no ha tingut cap inconvenient en apel·lar al patriotisme arribant a presentar-se com a màxims garants de ‘la unitat d’Espanya’, a Catalunya prefereixen insinuar un federalisme amable i harmònic, que sembla que no tindria la mateixa acollida al nivell estatal. Però aquesta dicotomia no es limita al discurs o al missatge. També hi ha dualitat pel que fa al projecte i el programa electoral . Aquesta doble visió s’ha demostrat els últims dies a través de dos temes d’actualitat: el referèndum d’autodeterminació i el corredor mediterrani. En el primer cas, Pablo Iglesias va reconèixer en el debat televisiu a quatre que ‘la consulta’ no serà una línia vermella a l’hora de negociar un govern a Espanya, mentre que Xavier Domènech intenta a Catalunya fer del referèndum un dels seus eixos de campanya. Pel que fa al corredor ferroviari, mentre el programa d’En Comú Podem aposta pel corredor mediterrani, el de Podemos recupera també el corredor central.

Els últims dies, des de la candidatura de Xavier Domènech s’insisteix en què l’enemic a batre és el PP. I hi estem d’acord, tot i que també hauríem d’afegir-hi la facció més retrògrada i centralista del PSOE, representada en aquesta campanya per la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz. Cal fer fora el PP, sí. Però ja que ens hi posem, recordem que a la República catalana les possibilitats d’acabar tenint un govern del PP són pràcticament nul·les, mentre que el canvi promès per Podemos, amb tota probabilitat, serà per a una o dues legislatures. Perquè un partit que a hores d’ara compta a nivell estatal amb més de 7 milions de vots continuarà sent alternativa seriosa de govern. Per tant, el canvi que proposa Podemos és circumstancial, temporal i té data de caducitat. I ja que hem de canviar, potser que ho fem de veritat. No ens aturem ni ens desviem del camí. Fem la República catalana i fem-la entre tots, també comptant amb la bona gent d’En Comú Podem. Us hi esperem!