Fugim de dogmatismes i rancúnies, és l’hora de fer la República

Cal recuperar la confiança i l'esperit positiu per culminar amb èxit el procés
Cal recuperar la confiança i l'esperit positiu per culminar amb èxit el procés
L’esmena a la totalitat dels pressupostos presentada per la CUP al Parlament de Catalunya, sumant-se a la resta dels grups de l’oposició, ha suposat un cop molt dur al procés d’independència, però sobretot un cop duríssim per a les classes populars del nostre país. Més enllà del que implica no poder destinar recursos a la creació de les estructures d’estat necessàries per aplicar el full de ruta cap a la independència, el que és realment greu és que no es podran destinar 870M€ més a les polítiques socials. Tot un regal per a les persones i col·lectius més colpejats per una crisi interminable i una precarietat creixent. Paradoxalment, la decisió de la CUP –i també de partits que sovint fan bandera de les polítiques socials, com Catalunya Sí Que Es Pot o el PSC–, que s’havia compromès a no votar amb la resta de grups de l’oposició quan l’estabilitat parlamentària es trobés en situació de perill, provocarà la pròrroga dels últims pressupostos d’Artur Mas. L’expresident de la Generalitat, per la seva banda, ha hagut de veure com la CUP ‘mutava’ unilateralment un acord, que després d’unes llargues i tenses negociacions, el va portar a haver de fer un pas enrere i cedir la presidència a Carles Puigdemont.

Amb aquesta decisió, la CUP ha comès un triple error, com bé deia el company Lluís Pérez, director acadèmic de la Fundació Josep Irla: alentir el procés d’independència, postposar el necessari pla de xoc social i reforçar el masisme. Sí, per estrany que pugui semblar, la figura de l’expresident, apartat per ‘un grup de joves anticapitalistes revolucionaris que han demostrat no tenir paraula a canvi de no res’, pot acabar tornant a emergir, a través d’un relat convergent que combina un punt de victimisme amb grans dosis de rancúnia. El gran problema de la CUP és, al meu entendre, no haver entès el mandat democràtic del 27 de setembre, quan bona part del seu electorat els va fer confiança per ser garants d’un procés d’independència que havia de tenir un marcat perfil social. La gestió que han fet dels resultats, en canvi, ha estat totalment endogàmica, han mirat molt més de portes endins de l’organització que de portes enfora, fet que els ha fet caure sovint en un dogmatisme maximalista, que els podria acabar allunyant de bona part del seu electorat.

Però la CUP no és l’única que comet errors. El tret de sortida de la campanya electoral  del 26 de juny, en la qual els anticapitalistes no participen, ha posat de manifest una desmesurada agressivitat per part del candidat de CDC, Francesc Homs, respecte a un grup polític independentista que, agradi o no, s’hagi equivocat o no, continua sent clau en el procés d’independència. Posar al mateix nivell la CUP i el PP, partit radicalment contrari al dret a decidir dels catalans i que constantment suspèn lleis socials catalanes via Tribunal Constitucional, no sembla la millor estratègia per refer ponts i recuperar la confiança mútua. Com a rerefons, trobem el desconcert convergent, incapaç de frenar una davallada electoral contínua deguda en bona part al viratge cap a l’esquerra que l’independentisme explicita en cada una de les eleccions que es van succeint – el proper episodi el viurem molt probablement el 26J. El trencament amb UDC, les pressions constants per fer i reeditar llistes úniques  i el procés de refundació semblen, cada cop més, intents desesperats per adaptar-se a aquesta nova realitat. I mentre CDC també gestiona el dia a dia més en clau interna –per trobar-se a ella mateixa i frenar la caiguda–, que no pas treballant de cara enfora, oblida la màxima prioritat de l’independentisme, que a hores d’ara és eixamplar la base social a favor del nou país.

I enmig del tauler, trobem una Esquerra Republicana disposada, un cop més, a tendir ponts, teixir complicitats i treballar incansablement per construir una República catalana justa i pròspera. Que tothom sigui conscient de la grandesa del moment. No podrem assolir la independència sense uns, però tampoc sense els altres. Ens necessitem tots. És hora de mirar-nos als ulls, de recuperar la confiança, la complicitat i l’esperit positiu que ens ha posat davant de la més gran de les oportunitats de fer un nou país. L’objectiu és massa gran per deixar-lo escapar. Aparquem el dogmatisme i les rancúnies, perquè només treballant tots junts, braç a braç, i amb tots els matisos i accents que calguin, podrem construir la República catalana.