La dreta populista i l’IRPF

Capçalera d'Esquerra Republicana a la manifestació del 1er de Maig
Capçalera d'Esquerra Republicana a la manifestació del 1er de Maig
Ja ho tenim aquí i tothom ho sap. Després d’uns anys en què l’economia d’aquest país ha estat regida pel bon senderi de la dreta catalana, la caixa ha passat aquesta legislatura a estar en mans de l’esquerra irresponsable, malbaratadora i que gaudeix castigant les classes mitjanes. I han arribat els problemes. Aquests esquerranosos, que, com tothom sap, s’inspiren en els models econòmics de Cuba i Veneçuela, han trigat ben poc en plantejar una pujada d’impostos generalitzada que afectarà principalment les classes més castigades per la crisi econòmica.

Aquesta caricatura portada a l’extrem vindria a recollir, si fa no fa, el missatge marc que semblen voler instal·lar en l’imaginari col·lectiu alguns mitjans de comunicació, opinadors i tertulians diversos, arran de l’anunci del vicepresident Junqueras de la intenció d’apujar el tram català de l’IRPF a les rendes de més de 90.000€ anuals, i al mateix temps abaixar-lo per a les rendes de menys de 36.000€. També alguns sectors polítics han fet seu aquest discurs. Sense anar més lluny, el candidat de CDC a les eleccions al Congrés del 26 de juny, Francesc Homs, no va trigar gaire a expressar el desacord amb aquesta mesura, assegurant que no és el moment d'apujar impostos.

Però no cal ser un expert en economia per veure fins a quin punt és esbiaixada aquesta lectura interessada. Fent un simple cop d'ull a les xifres, veiem que només un 2% de la població catalana disposa d'una renda superior de 90.000€ a l'any, mentre que el 80% dels catalans i catalanes tenen rendes inferiors als 30.000€ anuals. Per tant, es pot parlar de pujada d'impostos, com hem vist titulat contínuament aquests dies? Si la pressió fiscal es rebaixa a la immensa majoria de la ciutadania i l'augment només afecta al 2% més benestant, potser hauríem d'estar parlant d'una reforma per afavorir l'equitat fiscal, en comptes de bramar per un presumpte maltractament a les classes mitjanes i populars.

També cal afegir que el % del tram català de l'IRPF que s'aplica a les persones que tenen una renda de menys de 25.000€ anuals és superior al % del tram que fixa l'Estat espanyol. És a dir, les classes populars catalanes paguen un % més alt d'IRPF que la mitjana estatal. Mentre que en les rendes d'entre 100.000 i 120.000€ anuals passa a l'inrevès. El % del tram estatal és més alt que el % del tram català, i com a conseqüència els catalans que disposen d'aquests ingressos paguen menys impostos en comparació amb la resta de l'Estat. Qui castiga, doncs, les classes mitjanes i populars? Qui pretén alleugerir la pressió fiscal als treballadors catalans o qui pretén perpetuar un model que agreuja les desigualtats?

La gran mentida sobre la qual se sustenta l'argumentari de la dreta és la burda manipulació que es fa del concepte 'classe mitjana'. Estic convençut que gairebé el 100% dels lectors d'aquest article pertanyen a famílies de classe mitjana o popular. I dubto que molts d'ells gaudeixin de rendes superiors als 90.000€ anuals i per tant es vegin afectats per la pujada de l'IRPF plantejada pel vicepresident econòmic. Només des del més absolut cinisme es pot afirmar, doncs, que les mesures proposades per Junqueras penalitzen les classes mitjanes i populars. Darrera d'aquest tipus d'afirmacions s'amaga, com sempre, la necessitat de perpetuar els privilegis d'aquells que s'aprofiten de l'estatu quo actual i de les enormes i creixents desigualtats que aquest genera.

Per acabar-ho d'adobar, aquells que més bramen per la pujada d'impostos obvien sempre la utilitat dels ingressos tributaris per oferir serveis a la ciutadania i assolir una societat més justa i amb igualtat d'oportunitats per a tothom. Amb aquest discurs, que qüestiona permanentment la necessitat de pagar impostos, s'afavoreix el frau, tan a petita com a gran escala. Fins al punt d'haver normalitzat –i en ocasions, justificat– els continus casos protagonitzats per qui més diners té per evitar pagar impostos, tributant a Panamà, Andorra, Luxemburg o el paradís fiscal més exòtic que puguem imaginar. És el discurs egoista d'una dreta populista i demagògica, perquè... hi ha res més populista que voler fer creure a la societat que pagar impostos no serveix de res?