No renunciarem al somni

Ada Colau, amb l'alcalde de Sabadell (Juli Fernández) i l'alcaldessa de Badalona (Maria Dolors Sabater).
Ada Colau, amb l'alcalde de Sabadell (Juli Fernández) i l'alcaldessa de Badalona (Maria Dolors Sabater).
La carta d’Ada Colau publicada avui al diari Ara sembla més un intent desesperat per justificar un pacte de govern amb el PSC, que cada dia que passa sembla més consolidat, que no pas una oferta real per atraure Esquerra Republicana. Segurament la gran contradicció que planteja per al projecte de Barcelona en Comú aquest més que probable acord amb els socialistes –fins fa ben poc la mateixa Colau els qualificava de ‘màfia’– porta l’alcaldessa a mirar de justificar davant dels seus votants una decisió, com a mínim, difícil d’entendre.

En aquesta carta, Colau demana a ERC que se sumi a un ‘front d’esquerres’ per assegurar la governabilitat de Barcelona. És a dir, seguint l’esquema que va fer servir Pedro Sánchez en les fallides negociacions per formar govern a Madrid –pactant primer amb C’s per posteriorment intentar arrossegar Podemos–, l’alcaldessa de Barcelona dóna per fet un pacte amb el PSC i insta Alfred Bosch a sumar-s’hi. Tot això, sense tenir en compte que estem parlant d’un partit que ha estat capaç de sacrificar la presidència del govern espanyol a canvi d’evitar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya –la seva màxima prioritat–, que ha governat la ciutat durant 32 anys, que representa més que cap altre partit l’establishment barceloní i que de cap manera pot ser associat a la nova política. Un PSC que governa amb C’s a Lleida, amb UDC i el PP a Tarragona i amb CiU a Girona, no representa, en cap cas, els valors d’esquerra i de nova política com ara algú ens vol fer creure, i esdevé una línia vermella que ERC no està disposada a travessar.

Però, molt probablement, el que més mal fa de la carta de Colau és l’apel·lació al ‘realisme’. Va ser una onada de realisme la que va portar Barcelona en Comú a l’alcaldia? O més aviat va ser una onada d’il·lusió basada en un somni de canvi real? El seu projecte es basava en el realisme per acabar mantenint l’estatu quo d’un model de govern esgotat (PSC i ICV)? O va ser el desig de donar lloc a un model diferent, trencador i allunyat de la vella política el que va acabar provocant un, per a molts, inesperat tomb a Barcelona?

Hi ha alternativa a la renúncia, porta setmanes sobre la taula i continua vigent. Podem treballar per un govern a la capital del país com els que gaudeixen ara mateix a Badalona i Sabadell o podem trair el somni i tornar al model de sempre.  A ningú se li escapa que la carta de Colau pot respondre a una tàctica de gesticulació, per fer creure que és Esquerra Republicana qui els aboca a llançar-se als braços del PSC. Però que cadascú assumeixi les seves responsabilitats. La responsabilitat d’ERC és no aixecar-se de la taula i insistir fins al final. Tot i que sembla que el pacte entre BeC i PSC és molt a prop, encara som a temps. I mantindrem la mà estesa fins a l’últim minut. Perquè volem fer possible el canvi real que van votar els barcelonins i barcelonines ara fa un any. Perquè no renunciarem al somni.